Anitya , Anātman i Duhkha

Anitya , Anātman i Duhkha , són les tres característiques de l'existència segons el budisme. Al contrari que la resta de religions , aquestes tres característiques no són dogmes de fe que hagin d'acatar tota la colla de submisos descerebrats que formen el ramat. El budisme es basa en la meditació i la reflexió , inclús sobre la mateixa filosofia.

• Anitya , impermanència. No hi ha res absolutament estable. El món , l'univers , fins i tot nosaltres mateixos , som ens canviants. Res és igual ara que fa un any , ni tan sols unes hores.
• Anātman , el no-jo. És probablement una de les idees més importants del budisme. Partint de l'assimilació de l'anitya , no es pot afirmar que res tingui una unitat permanent. Això és igualment aplicable a les persones. L'idea d'un JO absolut és simplement descartada. El què nosaltres entenem com a JO , no és més que un conjunt de sensacions , experiències i emocions interrelacionades i en canvi constant.
• Duhkha , no-satisfacció o insatisfacció. És l'objectiu principal i últim que persegueix el budisme. Una traducció literal podria ser ' estar amb algú que no ens agrada o no estar amb algú que ens agrada. El resultat d'un pensament incoherent amb l'Anitya o l'Anātman és la insatisfacció , que es manifesta de manera intermitent durant la vida. Perseguir la satisfacció del jo ( un jo que nega l'anitya) és el pas anterior a caure en la decepció quan aquesta satisfacció desapareix , i desapareix , perquè res dura eternament , ni tan sols roman igual.

Un altre pilar bàsic del budisme és la insubstancialitat ,Śūnyatā. És un terme molt complicat de comprendre , i més d'explicar-ho sense haver-ho comprès del tot. Vindria a dir que res està dotat d'una essència absoluta i independent , tot està buit. És un concepte bàsic per entendre les doctrines budistes.


Vivim en un món però , on cap d'aquestes idees té cabuda. Què mou el món? L'amor? I una merda! L'amor és un altre invent barat i com tot , s'acaba. La gent que estimaves desapareix , per a convertir-se en altra gent diferent. Quan algú et digui que t'estimarà sempre , desconfia. És mentida. No em mal interpreteu , no és una mentida amb malícia ( o sí ) , ningú pot afirmar una cosa així. Si no t'està mentint en aquell mateix moment , i realment t'estima , què li fa pensar a aquest/a pobre/a desgraciat/da que estimarà la persona que seràs dintre de deu anys , dos mesos , o dues setmanes? Apropar-se a una persona és donar-li l'oportunitat de clavar-te un punyal , com més a prop , més endins. Ja ho diu la saviesa popular ,' aquells qui més estimes són els que més et faran plorar'.
I què s'ha de fer doncs? Ser un antisocial? Desconfiar de tothom? " Així no es por viure" , segur que diuen alguns , tot és posar-hi i comprovar-ho. No seré jo qui respongui a totes aquestes preguntes.
La confiança va cara i qui la vulgui , que se la guanyi. Estic fart de veure com la gent la regala al primer que passa , rebent després punyalades 'amistoses'. Tothom vol tenir molts amics , perquè se suposa que és el què s'ha de fer per ser una bona persona , però les coses no són tan senzilles.
Això porta a l'altra paraula que hauria d'anar cara , i per desgràcia no hi va , és la d'amistat. Qualsevol desgraciat que se t'acosti més de dos dies seguits s'ha de convertir automàticament en amic? Aquesta obsessió malaltissa per agrupar-nos ens perd.
'Divideix i venceràs' se sol dir. En alguns casos pot ser cert , però seria un error aplicar-ho en un sentit més ampli de la vida; perquè quan algú s'integra en un grup desapareix com a consciència , s'aparta l'egoisme ( al qual se li ha donat tan mala fama) i es serveix al grup. Un grup pot ser molt nombrós , sí , però també pot ser molt petit. Dues persones , és un grup. Que desaparegui algú a qui t'has entregat pot ser una experiència no gens agradable. Trobar-te de cop , sense la crossa sobre la que t'has estat recolzant i anar a buscar la crossa que tenies abans , i en vista de que ja no hi és , intentar recolzar la cama i... Sorpresa! Ja no hi ets! Ara ja no tens ni crossa ni cama. Aguanta't dret com puguis i intenta no caure. El dolor de la caiguda però , no serà tan fort com el dolor d'haver-te deixa't prendre una cama.
L'amor al proïsme és el què prediquen les religions , l'amor a un mateix és el què hauria de prevaldre per sobre de tot i de tothom.
Igual de lamentable que aferrar-se a les persones , és aferrar-se als bons moments . Només et portà més disgustos. Avui estàs content i amb alguna cosa que satisfà el teu fals jo , però demà tot això desapareixerà. En el millor dels casos serà la mort qui t'ho prengui , problema menor , ja que llavors no t'en podràs lamentar.

És una decisió complicada , la de triar un camí entre els dos que t'obren aquest tipus de pensaments. Un , el constructiu , per dir-ho d'alguna manera. Utilitzar el buit del tot , i la consciència que se'n té , per a arribar a un estadi superior de pensament , com el primer buda. Assolir un estat de felicitat no condicionada , en el qual cap fet terrenal , pot pertorbar una pau absoluta.
L'altra , la que més m'atrau , el nihilisme. Una negació de tot objectiu o sentit de l'existència. Em fan molta gràcia les preguntes del tipus ' Per què estem aquí?'. Per què? I per què no? COM GOSEN! Estan menyspreant l'única cosa que mereix respecte en la trista existència que ens ha tocat , LA NATURA. Per què no ha pogut crear vida , inclús vida intel·ligent? Per què pensar que quan morim anem a un altre lloc , o que ens ha fet aparèixer ves a saber quin paio vestit amb una bata blanca i una llarga barba? Estem aquí i punt , procura viure i morir sense molestar gaire i deixa't d'estúpides idees creacionistes. Molta gent es faria creus si conegués la de fenòmens que es donen a la natura , al costat dels quals , l'ésser humà és només una broma.

Fa molts segles la gent moria defensant que l'home no era el centre de l'Univers. Ara assumim això amb normalitat , almenys la gent que mereix ser considerada intel·ligent , no els fanàtics descerebrats que segueixen pederastes amb túniques ( sigui quina sigui la seva careta ). Em plantejaria la possibilitat que dintre d'uns segles assumim el nostre rol autèntic a l'existència; si no fós , perquè no li dono ( ni desitjo) una esperança de vida gaire llarga al conjunt d'humans que poblem la Terra. L'home en conjunt ha perdut l'orgull , ja no hi ha dignitat. Si n'hi hagués , l'home com a espècie , s'hauria de retirar , acceptant el seu fracàs en el gran joc de la mare Natura , ja que sembla que aquesta no acaba de trobar el moment d'expulsar-nos de la partida.

Del Budisme a l'extinció de la humanitat. Una bona progressió.
Les fotos són bastant gratuïtes però se li havia de donar color a un post tan llarg. Perquè la majoria de gent en veure tanta lletra girarà cua i ni el començarà a llegir. Si estàs llegint aquestes línies et felicito i et compadeixo , has de tenir molt temps lliure i molt poca feina per perdre el temps d'aquesta manera.

Pel següent post , deixo una paraula a l'aire:

Sarvakarmafalatyaga


salut i seny.

psdt: Fa dos posts em vaig acomiadar dient 'ave atque vale'. És una expressió del llatí que vol dir "salut i sort" ( més o menys).